Tota la vida és la memòria. O, com en el ‘Hoy es siempre todavía’ d’Antonio Machado, ‘toda la vida es ahora’. Tota la vida és ara. Ara que sabem que viure és aprendre a acomiadar-se’n, saber abrigar-se. Ara que les lliçons del comiat són, paradoxalment, les més útils, perquè esperem, perquè aprenem a rebre, a arribar, a guaitar als hostatges amb la porta oberta, de bat a bat, perquè arriben els somnis com arribaven els convidats als qui allotjar en casa vostra, en casa nostra. Tota la vida és ara: l’instant d’alenar i acceptar, esperar i també saber guardar en el rebost de la memòria. Perquè tota la vida és, Raquel, la memòria.
La perfecta metàfora de la vida són les cendres que, escrupolosament i puntualment, plenen el cicle de les nostres vides i el de les ciutats i engeguen el bategar del món tal i com l’entenem els qui duem els pasdobles per sintonia i hem fet de l’eternitat un breu segon de pòlvora que acaba sent per a sempre. L’esclat en què el món naix del seu foc, la sístole del foc que crema per reviure. Tornant a Machado, el poeta repetia que “després de viure i somiar està el que més importa: despertar”. Cada cicle de vida desperta un dinou de març per recordar-nos, en la fugacitat profètica de l’au fènix, que tot ha de morir per reviure, que de les cendres ha de renàixer aquell demà llegat al futur amb la fam d’un moviment social capaç de fer grans i bones coses. “Que també és bell estimar-se en la memòria”, diu Luis García Montero, potser perquè sabia que en l’impecable exercici d’alenar, el moviment faller havia descobert feia un centenar d’anys el que venien a repetir-li els versos omplerts de futur. La poesia, i també la nostra festa, és sobretot un arma carregada de futur, com en les línies de Celaya. I eixa lliçó és tan vella com la primera estoreta velleta que, coincidint amb el solstici de la primavera, van traure al carrer els fusters de València per ofrenar els vicis vells al patró Sant Josep i conjurar al futur el foc que purifica i el demà que n’aprèn de la seua cendra, feta lliçó i poesia, festa i certesa, lligam i identitat.
No sabien els vells fusters que el seu acte primitiu de llençar al bell mig del carrer, com qui brega amb les escombraries o les deixalles que sobren en l’ànima, era la primera espurna amb què prendre el futur. Que conqueririen la identitat d’un poble de pedra blanca i llum blava com cap altra amb el singular acte de la crema d’unes fustes. Fer la revolució com la fem els mediterranis: amb una cadira de bova a la porta per presenciar la cremà, un acte pagà convertit en ofrena al pare Josep i, més tard, una sàtira del sistema amb què somoure el poder i qüestionar-lo amb gràcia i amb vers, amb música i enrenou. El que sobrava era, sense necessitat de guillotina, cremat amb l’òxid de la sàtira. No sabien, Raquel, que en la seua memòria estava tot el nostre futur. Intacte: un rite casual de tot un gremi que ara és l’expressió de tot un poble.
Els valencians sabem com ningú ocupar el carrer i ventar la llum amb el foc, omplir-lo de vibrants compassos de música. Acomboiar-lo contagiant la felicitat dels altres en les nostres pupil•les del color de l’espurna. I eixe impuls col•lectiu, eixe moviment social que deixa en el foc efímer l’eternitat de la lletra dels llibrets o l’artesania dels orfebres i indumentaristes, mereix ara la consideració de Patrimoni Immaterial de la UNESCO. Reconèixer l’evidència que clama als nostres ulls i que mou una societat i empenta tota la nostra consciència cívica.
I eixe moviment el fa possible gent que, massa vegades des del silenci, empenta en la direcció dels somnis (en plural). En molts casos, donen que mereixen el seu reconeixement. Com Raquel, que un dia, com aquells fusters que llençaren per casualitat les primeres fustes i l’estoreta velleta, acompanyà a la mare d’un amic del col•legi al casal de la Falla Lluís Belda. Després foren els berenars, un dia de fer cavalcada, un altre amb els seus tios Clara i Juan a les revetles dels dies de falles. I així, com l’espurna que encengué la màgica casualitat dels fusters i la féu cíclica, Raquel sentí la màgia de la festa com el cuquet de l’amor que, com també aquells convidats que esperem, entra en casa i s’acomoda per a sempre. El cuquet és la passió que sols tenen els pobles inquiets, com el poble valencià. Els fallers, dues vegades inquiets, no ens deixem intimidar ni pel clima ni per l’adversitat. Entenem la vida com un cicle que no correspon a l’any natural i fem de l’any nou els bons propòsits d’un vint de març.
Raquel és inquieta també. Hereva del mes de novembre, filla de Dolores i Felipe i germana d’Aitor. Participant d’activitats extraescolars, pintura, ioga, ballet, natació o dels Juniors de la Col•legiata. Això la va fer aprendre a combinar activitats esportives i lúdiques, però també a eixamplar la seua condició de fallera, com sols saben fer els fallers, a una entre tants practicants de múltiples disciplines. Això la va dur a ser delegada del Festival, delegada infantil, vicedelegada de festes (amb la tutela del seu cap, Fidel), integrant del grup de teatre o col•laboradora de totes les activitats falleres. Amb la seua energia i empenta contagiava la determinació a la seua comissió de sempre, la dels primers dies de Casal, Lluís Belda, i arrastrava també als seus pares, hui involucrats en la festa fins el punt que la seua falla s’ha guanyat una incansable Tresorera com Dolores, i un pare orgullós com Felipe, que viu les falles com les viuen els fallers amb ulls de foc i pupil•les d’espurna.
Si els primers fusters de la festa escriviren en l’aire una profecia sense a penes saber-ho, en la biografia de Raquel, una fallera de les que mouen la consciència col•lectiva de la festa, hi ha una única profecia incomplerta. L’excepció a la regla d’or que llega al demà la passió per eixe hui que està fet de tro i so. El dia que li demanà a sa mare vestir-se per primera vegada, Dolores li confesà –sense fer-li gràcia la idea—que de segur que no li agradaria anar amb els monyos d’ací cap allà, sempre amb la música, els coets i la festa. Però els fallers som així i Raquel no anava a ser menys. Som un poble de llum i de foc; Raquel ho és dues vegades: una Sagitari, amant dels animals (sobretot de Lucas), que tenia la il•lusió d’encendre la seua falla. L’acompanyaven l’horòscop i l’atzar. Això ho va fer en 2011, Reina del foc. Però després passà per la Cort d’Honor del 2012, de Laura Montero, pel regnat de la falla, Madrina… Sempre l’atzar. Sempre riallera.
Tota la vida és la memòria, però també l’atzar. Diu Mario Benedetti: “lent però ve/ el futur real/ el mateix que inventem nosaltres i l’atzar/ cada vegada més nosaltres/ i menys l’atzar”. Les circumstàncies i vivències, l’atzar que juga a definir-nos en el temps mentre els dies estan definits, especialment els que marquen i tanquen el cicle faller del foc, no havia acabat la seua aventura amb Raquel i contra els designis de les profecies. Restava, quan a sa casa pensaven que ja no hi havia més títols, ni més càrrecs, ni més estrelles que baixar-li a la propietària de les constel•lacions on dormen els somnis de la seua família –ella, Raquel–, encara restava el de Fallera Major de Gandia, l’últim, el somiat en secret i a viva veu, desperta i dormint. Una passió d’infantesa que és un camí de vida allà on, com ella, tots els somnis duen l’empremta d’una festa, d’un temps, i el color del foc. Amb els seus amics de sempre, la seua falla de sempre. Però amb territoris i somnis nous, gent distinta, la teua Cort, descobriments nous per a l’amistat eterna. I ella inquieta i somiadora, participativa i decidida. Ella, com tot un poble, com tota la festa a la que representa. La que li regala un any de la vida que ella ofereix també a tota una ciutat que la mira. Ella, amb ganes de somiar, d’alenar perquè els somnis que han entrat amb la porta oberta mai s’escapen.
Tota la vida és la memòria, Raquel. Com en el vers d’abans: “hoy es siempre todavía”. Tota la vida és ara. Alenem ben fort; alena, Raquel, ben fort, perquè no s’escape l’aire que conté els somnis i siga per sempre la memòria eterna d’un instant sempre desperta. Despertar per somiar eternament. Així són les falles, el joc de renàixer de les cendres on aparentment s’acaba tot per començar de nou, així és la teua vida també. Alena. Guaita. Dorm amb la porta oberta per a què no s’escapen els bons propòsits de l’atzar contra les profecies. Encenem la pira de l’estoreta velleta d’un nou entusiasme. Lleguem-lo al futur. I fes d’estos instants breus que et regalen els qui et miren amb encís tota la teua felicitat eterna.
Bona nit i bona eternitat,
